Ad: 1

Chs: 1

Chr: 0. No s’entén gairebé res!!!!!!!!!! les coses s’han de llegir a veure si has posat el que volies dir. No es pot lliurar una redacció d’aquesta manera.

Corr: 0

Qual: ???? No he entès res!

Total: 2

Tens una setmana per corregir-la.

Jo t’estimo molt, no se si tu amí

si comparéssim el meu amor, no té fi,

jo sempre té estimat des de petit

i tu amé???? màs????? ferit.

Ai les faltes, tens un 4. Havia de ser més llarg.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àquila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les ‘niran per la ventada

com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

El divendres jo vaig anar als jutjats per demanar dia i hora, per poder guanyar la custòdia del gos.

El jutge em va donar el dia i l‘hora: pel 3 de desembre a les 15:45, un dia abans de l’aniversari del Bubba.

Quan vaig arribar a casa, just en entrar per la porta van trucar al telèfon, jo tota espantada vaig contestar. Era el Simon, preguntant pel dia i l’hora del judici.

Quan li vaig dir, ell em va penjar ràpid, es veu que ell estava molt cabrejat perquè sabia que ell no la guanyaria, quan vaig parlar amb ell es notava una mica neguitós.

Un mes abans d‘anar al jutge, el Simón va telefonar a casa, jo estava dutxant-me, i no vaig poder anar a agafar el telèfon i contestar-li, però va saltar el contestador i em va dir que anés a les 9:00 a la plaça del costat de casa seva on està hi ha el restaurant que on sempre anàvem a sopar allà.

Jo a les 9:58 era allà com un clau. Ell va tardar 2 minuts en a arribar i em va dir que si tenia temps per picar alguna cosa. Jo desesperada com encara m’agradava una mica, no em vaig poder resistir i li vaig dir que sí.

Vam estar parlant sobre el judici, i el gos, i em va demanar disculpes, jo li vaig acceptar les disculpes. I hi vam estar tota la nit, disfrutàvem dels records del passat. Al final ell es va llançar i no li vaig poder girar la cara i vam acabar com una parella de nuvis. I a l’endemà sense que ell s’adonés vaig anar a retirar l’hora i el dia del judici per la custòdia.

 Ad: 1,25

Chr: 1,25

Chs: 1

Corr: 0,5

Qual: 1,5

Total: 5,5

Final: 4,6

Holaaaaaaaa!

ja que m’ha costat molt fer-me el bloc…m’agradariaaa qué us anesiu pasant per aquíí deixan-me comentarisss

Us deixo una foto de jo … de com soc em personaaa!